LA GENERALITAT ANTE EL ESPEJO DEL 9 D’OCTUBRE

            El Gobierno de la Generalitat Valenciana parece haber abierto la veda de las ocurrencias. No de las ideas, que requieren reflexión, planificación, prioridades y evaluación, sino de las ocurrencias, en base a decisiones cuya oportunidad resulta difícil de comprender y que, contempladas conjuntamente, dibujan una preocupante manera de entender la acción política y las instituciones.

            La primera, por capacidad de provocación, es conceder la Alta Distinción de la Generalitat a la Ciudad Autónoma de Ceuta con motivo del 9 d’Octubre. Se trata del máximo reconocimiento del Gobierno valenciano y la justificación ofrecida destaca el «sentido de Estado», el coraje y la respuesta de la población ceutí ante la reciente crisis migratoria.

            Nada que objetar a la solidaridad con Ceuta ni al reconocimiento de las dificultades que afronta su población. Tampoco a debatir sobre migración, fronteras, relaciones internacionales o derechos humanos. Pero resulta difícil identificar qué vinculación específica con nuestra historia, cultura, lengua o sociedad justifica convertir precisamente a Ceuta en protagonista de la máxima distinción institucional del 9 d’Octubre. Si de reconocimientos se trata, cuesta creer que no existan personas, entidades o colectivos valencianos con méritos suficientemente acreditados para recibirla. Convertir una distinción vinculada a nuestra celebración colectiva en instrumento para enviar mensajes políticos coyunturales desdibuja su significado.

            Quizá, puestos a buscar conexiones históricas, alguien termine encontrándolas remontándose a Jaume I que llevó a cabo la expulsión mora para constituir el antiguo Reino de València. Que todo puede ser cuando la ocurrencia precede al argumento.

            Pero no acaba ahí la creatividad institucional.

            El Consell ha anunciado el Bono Hostaleria 2026 para los municipios afectados por la DANA con 3,9 millones de euros destinados a devolver el 50 % de las consumiciones realizadas en bares, cafeterías y restaurantes adheridos, hasta un máximo de 50 euros por persona. La finalidad declarada es estimular el consumo y contribuir a la recuperación económica de las zonas afectadas.

            La hostelería merece apoyo. Por supuesto. Pero ¿por qué exclusivamente ella? ¿Por qué no librerías, papelerías, ferreterías, peluquerías, tiendas de ropa, pequeños comercios o tantos otros negocios igualmente afectados? ¿Qué criterio permite concluir que tomarse unas tapas merece subvención pública y comprar un libro, unos zapatos o material escolar no? No cuestiono ayudar a la hostelería; cuestiono que se seleccione un sector sin explicar convincentemente por qué ese y no otros.

            Existe además una cuestión de equidad. El bono se dirige a personas adultas empadronadas en los municipios incluidos y no establece, según las condiciones publicadas, criterios de renta para acceder a él. Bono Hostaleria Quien dispone de recursos suficientes puede recibir la misma ayuda que quien tiene dificultades para llegar a final de mes. Cuando los recursos públicos son limitados, tratar igual situaciones profundamente desiguales no siempre significa ser equitativo.

            Todo ello sucede mientras las víctimas de la DANA continúan reclamando respuestas, responsabilidades y reparación. Casi dos años después, siguen produciéndose concentraciones y críticas de las asociaciones por la gestión realizada y por la situación institucional del expresident Carlos Mazón.

            La tercera ocurrencia resulta todavía más preocupante porque sus consecuencias pueden permanecer mucho después de quienes hoy gobiernan. La nueva Ley del Suelo se tramita por vía de urgencia, reduciendo los tiempos de participación y enmienda de un texto de alrededor de 400 artículos y que ha recibido numerosos reparos del Consell Jurídic Consultiu. Entre otras modificaciones, amplía las posibilidades de determinados usos turísticos en suelo no urbanizable y altera el régimen de las declaraciones de interés comunitario.

            Nuevamente aparece el turismo como solución aparentemente universal. Un turismo que genera riqueza y empleo, sí, pero cuyo crecimiento sin límites también transforma barrios, tensiona la vivienda, modifica el territorio y altera la convivencia. La libertad de mercado no debería convertirse en libertad para ocupar progresivamente cada espacio disponible mientras la ciudadanía encuentra crecientes dificultades para acceder a una vivienda y permanecer en sus propios barrios.

            Tres decisiones diferentes, pero un preocupante hilo conductor como es confundir gobernar con anunciar, priorizar con seleccionar y gestionar lo público con disponer de ello según la conveniencia política del momento.

            Mientras tanto, Carlos Mazón continúa como diputado autonómico y conserva las prerrogativas asociadas a su condición de expresident, después de que PP y Vox rechazaran iniciativas dirigidas a retirárselas. Manteniendo su figura vinculada al actual escenario político valenciano, en un claro desprecio al clamor popular.

            A escasos días del 9 d’Octubre, deberíamos reflexionar sobre el grado de identificación, compromiso y respeto de quienes gobiernan la Generalitat con el pueblo al que representan. Gobernar la Generalitat significa representar una historia, una cultura, una lengua, una sociedad y unas instituciones que pertenecen a toda la ciudadanía y que ningún gobierno puede utilizar como escenario coyuntural para sus estrategias políticas.

            La Generalitat y el 9 d’Octubre exigen respeto, pertenencia y compromiso con una sociedad plural que tiene derecho a poder reconocerse en sus instituciones.

LA GENERALITAT DAVANT L’ESPILL DEL 9 D’OCTUBRE

El Govern de la Generalitat Valenciana sembla haver obert la veda de les ocurrències. No de les idees, que requereixen reflexió, planificació, prioritats i avaluació, sinó de les ocurrències, a partir de decisions l’oportunitat de les quals resulta difícil d’entendre i que, contemplades conjuntament, dibuixen una preocupant manera d’entendre l’acció política i les institucions.

            La primera, per capacitat de provocació, és concedir l’Alta Distinció de la Generalitat a la Ciutat Autònoma de Ceuta amb motiu del 9 d’Octubre. Es tracta del màxim reconeixement del Govern valencià i la justificació oferida destaca el «sentit d’Estat», el coratge i la resposta de la població ceutina davant la recent crisi migratòria.

            Res a objectar a la solidaritat amb Ceuta ni al reconeixement de les dificultats que afronta la seua població. Tampoc a debatre sobre migració, fronteres, relacions internacionals o drets humans. Però resulta difícil identificar quina vinculació específica amb la nostra història, cultura, llengua o societat justifica convertir precisament Ceuta en protagonista de la màxima distinció institucional del 9 d’Octubre. Si de reconeixements es tracta, costa creure que no existisquen persones, entitats o col·lectius valencians amb mèrits suficientment acreditats per a rebre-la. Convertir una distinció vinculada a la nostra celebració col·lectiva en instrument per a enviar missatges polítics conjunturals desdibuixa el seu significat.

            Potser, posats a buscar connexions històriques, algú acabe trobant-les remuntant-se a Jaume I, que va dur a terme l’expulsió mora per a constituir l’antic Regne de València. Que tot pot ser quan l’ocurrència precedeix l’argument.

Però ací no acaba la creativitat institucional.

            El Consell ha anunciat el Bo Hostaleria 2026 per als municipis afectats per la DANA, amb 3,9 milions d’euros destinats a retornar el 50 % de les consumicions realitzades en bars, cafeteries i restaurants adherits, fins a un màxim de 50 euros per persona. La finalitat declarada és estimular el consum i contribuir a la recuperació econòmica de les zones afectades.

            L’hostaleria mereix suport. Per descomptat. Però per què exclusivament ella? Per què no llibreries, papereries, ferreteries, perruqueries, botigues de roba, petits comerços o tants altres negocis igualment afectats? Quin criteri permet concloure que prendre’s unes tapes mereix subvenció pública i comprar un llibre, unes sabates o material escolar no? No qüestione ajudar l’hostaleria; qüestione que se seleccione un sector sense explicar convincentment per què aquest i no uns altres.

            Existeix, a més, una qüestió d’equitat. El bo s’adreça a persones adultes empadronades als municipis inclosos i no estableix, segons les condicions publicades, criteris de renda per a accedir-hi. Qui disposa de recursos suficients pot rebre la mateixa ajuda que qui té dificultats per a arribar a final de mes. Quan els recursos públics són limitats, tractar igual situacions profundament desiguals no sempre significa ser equitatiu.

            Tot això succeeix mentre les víctimes de la DANA continuen reclamant respostes, responsabilitats i reparació. Quasi dos anys després, continuen produint-se concentracions i crítiques de les associacions per la gestió realitzada i per la situació institucional de l’expresident Carlos Mazón.

            La tercera ocurrència resulta encara més preocupant perquè les seues conseqüències poden romandre molt després dels qui hui governen. La nova Llei del Sòl es tramita per via d’urgència, reduint els temps de participació i esmena d’un text d’aproximadament 400 articles i que ha rebut nombrosos advertiments del Consell Jurídic Consultiu. Entre altres modificacions, amplia les possibilitats de determinats usos turístics en sòl no urbanitzable i altera el règim de les declaracions d’interés comunitari.

            Novament apareix el turisme com a solució aparentment universal. Un turisme que genera riquesa i ocupació, sí, però el creixement sense límits del qual també transforma barris, tensiona l’habitatge, modifica el territori i altera la convivència. La llibertat de mercat no hauria de convertir-se en llibertat per a ocupar progressivament cada espai disponible mentre la ciutadania troba dificultats creixents per a accedir a un habitatge i romandre als seus propis barris.

Tres decisions diferents, però un preocupant fil conductor: confondre governar amb anunciar, prioritzar amb seleccionar i gestionar allò públic amb disposar-ne segons la conveniència política del moment.

            Mentrestant, Carlos Mazón continua com a diputat autonòmic i conserva les prerrogatives associades a la seua condició d’expresident, després que PP i Vox rebutjaren iniciatives dirigides a retirar-les-hi. Mantenint així la seua figura vinculada a l’actual escenari polític valencià, en un clar menyspreu al clam popular.

            A escassos dies del 9 d’Octubre, hauríem de reflexionar sobre el grau d’identificació, compromís i respecte dels qui governen la Generalitat amb el poble al qual representen. Governar la Generalitat significa representar una història, una cultura, una llengua, una societat i unes institucions que pertanyen a tota la ciutadania i que cap govern pot utilitzar com a escenari conjuntural per a les seues estratègies polítiques.

            La Generalitat i el 9 d’Octubre exigeixen respecte, pertinença i compromís amb una societat plural que té dret a poder reconéixer-se en les seues institucions.

One thought on “LA GENERALITAT ANTE EL ESPEJO DEL 9 D’OCTUBRE”

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *